Home

Natura i Modernisme


 
 

Entorn de la Riera de Rajadell

Aquest itinerari està dissenyat per poder-lo recórrer a peu. En cas que es vulgui fer amb bicicleta, és possible que en algun tram del recorregut l’hagueu d’empènyer, pel mal estat del terreny o per la crescuda del cabal d’aigua.


Per accedir al inici de l’itinerari prenem com a referència  la zona esportiva del Congost de la ciutat de Manresa. Des d’aquí, ens dirigim a l’Oest per el Camí Vell de Rajadell deixant a la nostra esquerra, la via del Ferrocarril Manresa – Lleida i a la nostre dreta l’eix Transversal, fins arribar a l’esplanada dels Plans del Cuques. Aparquem el cotxe i ens disposem a iniciar l’itinerari.

 

 
Comencem agafant una pista de terra que surt a l’esquerra del Camí Vell de Rajadell, i que es coneix com el camí del Cuques (Foto 1).

Uns 550 metres més endavant ens trobem amb el primer element modernista del recorregut: la torre Lluvià.  Podem passejar al voltant d’aquest edifici, la cara est del qual encara no està derruïda. (Foto 2, foto 3 i foto 4)

Seguim endavant, i després d’uns 450 metres (Km. 1), davant la casa de Cal Cuques, trobem a la nostra esquerra la recent plantació de roures i alzines en una extensió de dues hectàrees i que forma part del projecte Roure de la Fundació Territori i Paisatge. Aquest projecte té com a objectiu  principal la protecció i l’afavoriment dels boscos de fulla caduca de les zones forestals de clima mediterrani i submediterrani de Catalunya per prevenir els incendis, augmentar el seu valor ramader i recreatiu i la biodiversitat. (Foto 5)

Davant la tanca d’entrada de la casa de Cal Cuques, trenquem a la nostra esquerra i agafem un corriol deixant a la nostra dreta un pou d’aigua vermellós, tot gaudint a l’esquerra de boniques vistes a Montserrat (Foto 6)

Ens endinsem al bosc de Cal Cuques, en el qual destaca la presència de grans exemplars de pi pinyer de 80 a 100 anys de vida. Criden especialment l’atenció dos exemplars d’uns 20 metres d’alt que arrelen al peu del talús de la via del tren acompanyats d’uns quants roures també força alts (Foto 7).

En aquest trajecte també es poden apreciar restes d’una possible via romana, carrera o  camí ral que es manté des del pou de la casa de Cal Cuques fins al pont de totxo manual que creua la via del ferrocarril. Són les característiques constructives i les del seu traçat amb angles ben marcats, les que fan considerar aquest element com a possible via romana (Foto 8).

Sortint del bosc, a l’esquerra, trobem un pont de totxana que travessa la via (Km 1,3). Deixem el pont a l’esquerra, sense travessar-lo, i seguim recte per una pista que s’enfila al llarg d’uns 50 metres.

Dalt la carena, la ruta segueix cap a la dreta, direcció nord. Quan el camí torna a fer pujada, ens retrobem amb elements molt ben conservats d’una antiga carrera o camí ral que encara conserva trossos de l’empedrat original. (Foto 9)

En aquest tram, el bosc de pi blanc és jove, perquè va néixer després del incendi de 1986. Aquest camí s’ajunta dalt la carena amb una pista ampla (sender de curt recorregut), aproximadament al Km. 2,2, que cal anar seguint cap a l’esquerra. Seguint aquest camí es veuen les vistes del segon element modernista de la ruta: el mas de la  Morera. (Foto 10)

Abans d’arribar a aquest preciós mas, deixem la pista forestal trencant a l’esquerra per una pista de forta pendent i passats uns 100 metres,  agafem un corriol cap a la dreta  que s’endinsa en una clapa d’alzinar regenerat per rebrot després del incendi de 1980 i que queda sota de la façana modernista del mas. Pocs metres més endavant, després d’un camí de baixada, trobem un pont de formigó que travessa la via del ferrocarril (Km. 2,7).

El bosc és esclarissat, la qual cosa afavoreix la presència del romaní, que es troba acompanyat d’una gran varietat d’arbusts i mates pròpies de solell de sòls pobres. El conjunt forma la bosquina coneguda amb el nom de brolla de romaní, que destaca per les seves olors agradables i per l’espectacular florida de començament de primavera o final d’hivern. Des d’aquí es pot gaudir d’una bonica vista de la vall de la riera de Rajadell. Ens dirigim cap a la riera tot baixant per una pista força malmesa per la pluja i de forta pendent. La remor de l’aigua ens hi porta.

 
Ens trobem ja a la riba dreta de la riera. No la travessarem i seguim aigües amunt per un camí que discorre per un bosc de ribera d’àlbers i freixes, uns 850 metres, fins arribar al pont de pedra que travessa la riera (Km. 3,6). Deixem el pont a l’esquerra i creuem una pista ampla i seguim aigües amunt per la mateixa riba, i per un corriol envoltat de roures, aurons negres i boixos. Som al camí de la font de la Girada. Tot sortint de l’ombrívol sender, seguim recte pel voral d’un camp que queda a la nostra dreta (Camp del Pont del Pas). En aquest punt tenim una bonica vista del Mas de Noguera, encara força allunyat (Foto 11 i foto 12). Prosseguim endavant sense deixar en cap moment la riera a la nostra esquerra. Després d’uns 300 metres, deixem el camp i travessem la riera per un pas natural rocós on es fa molt estreta (Km. 4,2). Som ara a la riba esquerra de la riera, en un camí que discorre per un paratge obac i frondós, amb altes pinasses i altíssimes pollancres, sota les quals creixen aurons negres, boixos, marfulls i herbes fetgeres. Uns 250 metres més riera amunt (Km 4,5) hi trobem la font de la Girada (1926) (Foto 13). Aquest és un bon indret per a fer una aturada en el camí.
 
Reprenem el camí deixant sempre la riera a la nostra dreta, i vorejant un meandre molt pronunciat. El nom de la Girada fa referència, precisament, a aquest meandre. Uns 500 metres més enllà de la font ens trobem un roure monumental (Foto 14).

Passem per la dreta d’un camp de conreu (Camp de la Teula), deixant la riera a la nostra dreta. Des d’aquest indret es pot gaudir d’unes vistes precioses de la part posterior del tercer element modernista d’aquest recorregut: el mas de Noguera, també conegut com torre del Gallifa. Es tracta d’una gran mansió d’estil modernista que des d’aquest indret es veu encimellada dalt d’un turó emmurallat per una imponent paret de pedra seca.

Uns metres més endavant deixem el camp i agafem un camí que trenca a la dreta per  travessar la riera. Quan la riera baixa molt plena, es pot recórrer a l’alternativa de travessar-la per damunt del pont de la via. Tot just creuar la riera seguim la pista a l’esquerra passant per sota del pont del ferrocarril.

Seguim endavant per la pista que voreja un camp de conreu (Camp del Forn) amb un fons de frondosa roureda on hi viuen exemplars de teixó.

Al Km. 5,6 trobem una bifurcació cap a la dreta que porta al mas de Noguera. No l’agafem i prosseguim recte per la mateixa pista, que ens condueix de nou cap a la llera de la riera. La travessem per un pont de formigó sense baranes (Km. 6,0). Tot just travessar el pont cal parar atenció a un sender que puja i que s’inicia en aquest punt, a l’esquerra de la pista principal. Aquest sender ens porta a creuar la via del ferrocarril. Continuem recte. A la nostra dreta ens queda un torrent canalitzat amb parets de pedra. Pocs metres més, aproximadament al Km 6,2, hi trobem la font del Rector  (1911) (Fotos 15, i foto 16).

Podem observar un conjunt de velles alzines que creixen sobre un promontori rocós que queda sobre la font, que fan una bona ombra.
A pocs metres, tot pujant per un viarany, ens trobem el molí del Gallifa, que també data de 1911 (Foto 17).

Seguim per un camí d’ametllers que fa una mica de pujada. A uns 300 metres del molí,  deixem el camí i trenquem a ma dreta, endinsant-nos cap al bosc. A 20 metres ens trobem, sobtadament, dos antics dipòsits d’aigua de Monistrolet que daten del mateix any que el molí. Aquests dipòsits estan envoltats de bosc, però molt ben conservats. Les originals cúpules fetes amb maons que recorden un bombí, els fan molt peculiars. Es poden observar  uns espectaculars indicadors del nivell de l’aigua. A pocs metres dels dipòsits hi ha un parell d’exemplars d’arboç o cirerer d’arboç de mida arbòria. L’arboç és un arbre petit que sovint es troba en estat arbustiu i destaca per les seves fulles lluents, semblants a les de llorer, i pels seus fruits comestibles que maduren a la tardor: les cireres d’arboç o de pastor (Foto 18 i foto 19).

Hem arribat a la meitat de l’itinerari (Km. 6,7); aquest és el punt més alt de tot el recorregut.
 
Ens tornem a situar a la pista principal i tornem sobre les nostres passes pel camí dels ametllers, fins arribar a l’alçada del molí. A la dreta hi ha un camí, poc definit, que ens   retorna a la font del Rector. Tornem a travessar la via i ens situem altra vegada al pont de formigó que creua la riera. Seguim la pista ampla de tornada fins que tornem a passar per sota el pont del ferrocarril. Aqueta vegada no deixem la pista principal, seguim recte. El camí fa una corba pronunciada a l’esquerra i s’enfila. Arribem al pla, a la vessant nord d’un camp (Camp del Pont del Pas), des d’aquí podem gaudir de les millors vistes al mas de la Noguera  (Foto 20).

Més endavant la pista baixa fins arribar de nou a la riera, just al indret del pont que en el camí d’anada no hem travessat. Aquesta vegada el travessem i seguim riera avall pel sender de la riba dreta, que s’endinsa per una galeria d’arbres de fulla caduca on abunda l’auró negre. L’auró negre és un arbre de fulles trilobulades que a la tardor agafen colors llampants, com de foguerada, que van del groc al granat. Als bosquets caducifolis de les obagues de la conca de la riera de Rajadell l’auró negre (Acer monspessulanum) és excepcionalment abundant. També s’hi troben aurons blancs (Acer campestre). Aquesta auroneda d’aurons negres és, probablement, el bosc d’aquest tipus més extens i alt de Catalunya.
 
 
 
Aproximadament un quilòmetre més enllà del pont arribem al gorg Blau (Km. 10,0). El gorg Blau és una piscina natural d’uns 150 m2 que la riera a excavat a la roca. Aquesta roca que aflora al voltant del gorg està formada per capes de sorra i grava cimentades i ha estat esculpida per l’acció erosiva de l’aigua donant lloc a un paisatge singular de tonalitats rogenques (Foto 21). Hem de travessar la riera per alguna de les passeres de pedres que trobarem i seguir la pista que queda a l’esquerra de la riera, aigües avall. Som al camí del gorg Blau, en direcció al bosc del Suanya. Aquest és una camí que discorre paral•lel a la riera, planer i molt agradable per passejar, que ens permet apreciar una gran varietat d’arbres de bosc de ribera.

El camí fa un gir que coincideix amb el meandre de la riera, deixant a l’esquerra el camp del pla de Maria (foto 22) i la dreta un espectacular cingle (Km. 11,5). Seguim endavant deixant enrere el Pla de Maria i aproximadament uns 300 metres més endavant, un cop passat un tram de bosc, cal parar atenció per prendre un corriol que hi ha a l’esquerra i que s’enfila paral•lel al torrent del Cuques. En qualsevol cas, per evitar perdre’s, uns 50 metres més enllà tenim la possibilitat de retrobar aquest corriol per un punt en el qual hi ha un petit indicador metàl•lic, a mà esquerra, cap a la Morera (Km.12,6). Hem de seguir la indicació (Foto 23).

Fem aquest corriol muntanya amunt i ens trobem un alt talús de la via del tren. El podem travessar per sota – millor portar un frontal -, per un petit túnel de pedra construït per canalitzar les aigües del torrent del Cuques (no recomanable quan plou o ha plogut) o bé podem pujar seguint el corriol, tot travessant la via per dalt.

Tornem a ser davant de cal Cuques. Agafem el camí del Cuques, i els seus plans per tornar al punt de partida (Km. 13,5). 


Perfil i fitxa tècnica

Recull fotogràfic

Mapa itinarari N i M 16-12-07